Quito, l’àtic de sudamèrica

La llegada a Quito, capital de Ecuador y a casi 3.000 de altura del nivel del mar se hizo esperar. El retraso en el aeropuerto de Sant Cristobal de casi 3 horas (con gran compensación de una bolsa de patatas y un zumito de durazno) y el árduo trayecto en taxi desde el aeropuerto hasta el hotel, sin comer en todo el día y notando ya los efectos del cambio de altura de golpe, nos introdujeron “amablemente” a una ciudad enorme, de una basta extensión,

Una petita part de Quito vista des del Panecillo

Una petita part de Quito vista des del Panecillo

y es que Quito son muchos quitos dentro, y 1 solo día da para poco, y menos aún para una asorochada servidora que a duras penas se salió del hostalito…

Així que aquesta entrada em toca escriure-la també a mi. Això si, el relat començarà a partir del segon dia ja que la tarda-nit del primer els únics amb energies per sortir a fer un canelazo van ser Ferran i Mire.

I el segon dia a Quito comença amb una visita al Panecillo, la escultura d’alumini més gran del món situada en una muntanyeta al centre-oest des d’on es pot observar tant la part nord com la part sud de Quito.

El Panecillo des del casc antic

El Panecillo des del casc antic

Algú ha vist el Panecillo?

Algú ha vist el Panecillo?

Que no falti el futbol

Que no falti el futbol

Més tard pugem al “Telefériqo” que ens porta més enllà dels 4000 metres d’alçada. Aquí les vistes són espectaculars i també es fa notar una temperatura més fresqueta.

El Teleferiqo

El Teleferiqo

Volant cap als 4.100 m

Volant cap als 4.100 m

Oteant des del cim del Telefériqo

Oteant des del cim del Telefériqo

Vistes des del cim del Teleferiqo

Vistes des del cim del Teleferiqo

De tornada cap al centre recollim a Merche de l’hostal on ha estat recuperant-se i anem a dinar a un restaurant típic regentat per una família que ha tornat al seu país des d’España per una barreja entre la situació actual del nostre país i les “falses promeses” (segons ells) de feina i prosperitat de Correa.

La veritat és que precissament tant a Galàpagos en general (deguts a que el govern està intentant que la gestió del parc passi a dependre totalment del ministeri de medi ambient, doncs actualment es gestiona internament) com a Quito en particular (on els opositors governen) Correa no està gaire ben vist, a diferència de la resta del país i a diferencia també de la percepció que nosaltres teníem. Tot i això entre les classes més populars l’acceptació és màxima.

Un cop hem agafat forces ens disposem a passar la tarda coneixent el casc antic de Quito. Això si, ben a poc a poc que aquí sembla que no ha arribat el concepte de carrers plans i això sembla la San Francisco sudamericana. Per què serà a més que tenim la sensació que tots els carrers pujen??

Casc antic

Casc antic

Catedral de Quito

Catedral de Quito

Carrer de La Ronda

Carrer de La Ronda

Es comença a fer fosc així que recollim “trastos” que hem deixat a l’hostal (Merche inclosa) i cap a l’estació de busos de Quitumbe on un autobús ens durà al Coca després de 9 hores de trajecte… la nit es presenta dura i quina millor manera de començar-la que amb un sopar de refregits a la mateixa terminal i un comercial que puja al nostre bus i durat gairebé mitja hora de trajecte ens intenta vendre les bondats d’unes pastilles miraculoses de ginsen cultivades per mans de verges Coreanes… Menysmal que abans de sortir de Quito baixa… Després d’això, la peli de sang i fetge que ens posen no sembla tant dolenta… Tot plegat molt Quiteño.

Anuncis
Categories: Ecuador - Galàpagos 2015 | Etiquetes: | 1 comentari

Navegació d'entrades

One thought on “Quito, l’àtic de sudamèrica

  1. Antoni

    És el que tenen els continents amb ciutats a 3.000 m. d’alçada, que a poc que et descuidis et donen una benvinguda no gaire amable en forma de soroche. Espero, Merche, que ho hagis patit únicament com el transtorn que és, sense que t’hagi fet de detonant per acelerar-te algún hipersensible òrgan del teu molt sensible cos. Que la carona que ens vas enviar des del hostal, mentre esperaves els nens feia una miqueta de llàstima !!! Espero que a la selva hagis recuperat el teu esplendor facial i algún fotógraf d’aquests ho capti.

    Per la forma en que heu acabat utilitzant el terme de “quiteño” no sembla que la ciutat us hagi entusismat.

    A veure que tal a la selva.

    Petonets pel quatre expedicionaris.

    Antoni

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: